Davall aquest pont la nit de Sant Joan , a les 12, neix una herbeta màgica: És el fameliar....El Fameliar: Rondaia d'Eivissa. Joan Castelló GuaschUna vegada hi havia un home i una dona, des terme de Sant Josep, que conraven sa terra d'una hisenda ben grossa que tenien. Eren es dos tot sols, no tenien infants ni parentela, ni volien jornalers perquè es tocaven una bona mica de cricanys i trobaven que dos sous de soldada eren molts de sous.
Això vol dir que sempre estaven ofegats de feina, que no l'acabaven mai i que sovent anaven avorrits de fer-ne.
Tan i tan avorrits arribaren a anar, que un dia sa dona va fer-se un arromango en es gipó i li digué a s'home:
- Pere, jo ja no puc agantar més. Si això és viure, que em mudin es nom. No tenim més remei que procurar-mos una ajuda, sigui així com sigui, si no volem batres ses potes tots dos.
-Tens molt de raó, Lletrudis, i jo ja fa temps que hi pens - li respongué ell- Però si buscam un jornaler, mira quina soldada haurem de donar-li; i si buscam un pastoret, li hem de donar menjar i berue i l'hem de calçar i vestir. Isaps que serien de sous, de cap a cap d'any!
- I què hi farem!- digué ella , que així mateix no era tan estreta com ell- . Tu només penses en sos souus, i jo pens en sos meus ossos i en sa meua pell. Pes mes que ve, o mos has procurat una ajuada, o hi aniràs tu tot sol, a trebaiar, perquè a mi no em trauràs de cas, que ses feines me sobren. Arregla't així com vulguis!
No li vengué de nou an en Pere aquesta retxaca, perquè, a dir sa veritat, ell també solia trobar-se amb sos ossos més madurs que no hauria volgut, i sempre anava com un ferrer sense carbó, llevat de quatre i com si l'encalçassin. Així que li anà per ses seues, a sa dona.
-Bono, bono- li digué-; no t'enfalimis, que ja veuré de posar-hi remei.
Passaren dies i setmanes i a l'home no li sortia aquell remei per cap caire. És a dir, es remei sortia, perquè sols era qüestió de buscar qui els ajudàs a fer una mica de sa feina que tenien; però , fos qui fos, voldria cobrar poc o molt. I això no era sa musa. Sa musa era trobar qui la fes, sa feina, però sense cobrar.
Una jaieta que hi havia per allí prop li resolgué sa cosa quan ell hi anà a demanar-li consei.
- Pere - li digué-, jo no conec ni he conegut mi ningú que vulgui trebaiar per no res. Un temps hi
havia fameliars que tant els era menjar com fer feina, amb tal i que els donassin a bastament una cosa de ses dos. Però avui ja no se'n troben.
- I no cobraven soldada? - preguntà en Pere.
- No, home. Això són esperits que no han de mester es sous per res- respongué sa veieta.
- Però deuen menjar molt, aqueixos cucs, eh? - Tornà a preguntar en Pere.
- Veuràs: mengen i no mengen. S'han de tenir dins una ampolla negra, ben tapada. Quan volen que facin alguna cosa, la destapen, i surten tot d'una. I de seguida ja demanen:
feina o menjar!feina o menjar!... I no callen fins que els han donat una cosa de ses dos. Si els donen feina de sol a sol cada dia i mica de menjar, no es queixen, no. I si els donen menjar sempre seguit i mica de feina, tampoc. Lo que no volen és estar sense fer res.
- Idò això és lo que jo voldria! - digué en Pere- . Just me vendria com l'anell al dit. I no podríeu dir-e a on n'hi ha, de fameliars d'aqueixos?
- A on n'hi ha? Jo no ho sé. Lo que sé és allà on n'hi havia, un temps. Diuen, i dic, que
baix des pont vei d'es riu de Santa Eulària,
a punteta de sol des
dia de Sant Joan, hi neix una herbeta, que també es diu fameliar, que així que és nada descompareix tot d'una; i que aquell que té prou esma per recoir-ne un des brotets, abans que descomparega, posar-lo dins una ampolla negra i tapar-la tot d'una ben tapada, té un fameliar per tota sa vida.
Ja poder fer comptes amb quines oreies es degué escoltar en Pere sa jaieta!
Li va estrènyer cap a ca seua, i fil per randa ho contà tot a sa dona.
- Idò mira- li digué ella, quan hagué sentit tot allò-: ja manquen pocs dies per Sant Joan. I es provar no és errar...
Aquells pocs dies se'ls pasaren fent comptes de tol lo que podria fer-los es fameliar i de lo bé que els vendria.
I es dissabte de Sant Joan, de bon de matí, en Pere enganxà sa mula an es carro, baixà a Vila a vendre un parei de miques, i, en haver dinat, de Vila se n'anà cap a Santa Eulària.
Baix des pont mateix va fer un mos per sopar, passà sa nit dins es carro, i en sa matinada, que encara feia fosca negra, ell ja estava de peus , esperant que sortís es sol, i amb el cor que li feia trup-trup.
- Mira que si sa veieta m'hagués enganyat!...
Però no, no l'havia enganyat sa veieta, no. Així que rompé es dia, just vora es seus peus, per tot aquell redolet, brotà una herbeta petitiua. Però lo bo era que així com brotava, descompareixia dot d'una. Just tenia temps de veure-la. Destapà s'ampolleta negra que duia, s'acatxà fins que casi es nas li remolcava per en terra, i es primer brotet que va veure nèixer devaora ell l'agafà amb un grapinyot , el ficà dins s'ampolla i tapà tot d'una. I cregueu que hi va anar llest, eh?
- Ja me l'he fet meu! - exclamà , més content que un orgue-. Ara veurem si és veritat que fa tanta feina como diuen. Cap a casa manca gent.
Però s'ampolla aquella ja no era tan falaguera com abans. Ara pareixia que estava clavada en terra, tant i tant pesava. I en Pere, que no patia de poca força, s'hi va tenir d'agafar fort amb ses dos mans, i encara li costà Déu i ajuedes per posar-la dins es carro.
- Vet aquí lo que jo no sabia- es digué , tot sorprès- : que un fameliar, o una herbeta, tan petitiua com és , pesàs tant i tant!
I no ho vulgueu sebre si se'n donà, de pressa, a tornar a ca seua!
Sa dona ja l'estava esperant, i així que botà des carro li preguntà:
- Què? El dus o no el dus?
- El duc! -respongué en Pere- Deixa'm desenganxar sa mula i ho veuràs.
Així com pogué , traginà s'ampolla a ses cases i la posà as mig des porxo.
-Veiam, Lletrudis, si la saps aixecar - digué a sa dona, que se'l mirava amb sos uis molt esbadrellats.
Ella ho provà amb tota sa seua força, però ni per aqueixes!
- I què m'has duit aquí, Pere? - li preguntà.
- T'he duit un fameliar. O al mancos, així m'ho pens. Però ara ho sabrem del cert. Tens alguna feina per fer?
- Home... Feina ja saps que sempre n'hi ha. Ara mateix es podrien pujar aquells sacs de blat a sa casa alta- respongué ella, apuntant es dit a un caramull de més de coranta sacs que hi havia a un racó des porxo.
- Idò , mira-t'ho bé! - digué en Pere, llevant es tap a s'ampolla.
A l'instant va sortir un caparrotet pelat, com una nou, que així que es trobà fora s'inflà com un melonet eriçó. Darrere es cap sortiren uns bracets llargs i prims com a sarments, un cosset prim que també s'inflà com una baldraqueta, seguit d'unes cametes i uns peuets, tot tan petitoi que pareixia mentida que s'hi pogués aguantar damunt. I ses manetes casi casi li rosegaven per en terra.
De tot d'una, en Pere i na Lletrudis se regiraren de ben de veres de veure allò tan ferest. Més i més quan s'aturà davant ells i botant i ventant-los ses manetes ran de sa cara, amb una veuarra forta i amençadora els deia, sense tenir aturai:
- Feina o menjar! Feina o menjar!
Allò era un desfet de temps una cosa mai vista per ells, i no us ha de parèixer estrany que, de moment, tant un com s'altre es quedassin aoborronats. I si no, posau-vos en es seu lloc i pensau per valtros.
Va ser en Pere qui s'arreveixinà primer i digué a na Lletrudis:
- Vés , obri sa porta de sa casa alta!
I an es fameliar li manà:
- I tu, ves agafant aquells sacs de blat i dugue'ls per amunt ...! I em pens que en tendràs de feina, per hores!
Encara no ho havia acabat de dir , quan ja estava es fameliar carregant-se sacs damun s'espina , un darrere s'altre, i per amunt s'ha dit!
Però , germans, quina manera de traginar! En Pere es quedà senyant-se i bocabadat, perquè amb es temps que ell n'hauria pujat un o dos, tot lo més aquell retai lleig d'homonet se n'havia pasat per s'escarpó al mancos una dotzena.
Tot just ell i sa dona no n'havien fet més que mirar-se esparverats tres o quatre vegades, ja tornaren a tenir es fameliar davant ells, que amb ses mateixes manotades i aquella veuarra els deia:
- Feina o menjar...! Feina o menjar...!
I d'aquells coranta sacs no en quedava ni un dins es porxo. Tots estaven, ben acaramullats, a sa casa alta.
- Vine'm aquí! - li digué en Pere.
I quan el tengué vora ell, el tornà a fer entrar dins s'ampolla, diguent-li de conseiet una oració molt estranya.
Na Lletrudis no pogué entendre lo que li deia ni com se les havia apanyay. Sols va veure com es fameliar s'enfilava, passava ses cametes dins es coll de s'ampolla, i que llavonses, ballarugant com una sargantana, s'anava aprimant i entrant per endins, sense aturar-se de demanar:
- Feina o menjar...! Feina o menjar...!
Podeu fer comptes, de llavonsens ençà, si hi estigueren, d'arregalats, en Pere i na Lletrudis, i si n'aixecaren de sous!
De bon matinet feien sortir es fameliar de dins s'ampolla, i no parava de fer feina dins de nitets ja fosc. Ell cavava, llaurva, escampava fems, espolsava ses ametles, taiava llenya, i fin i tot escurava i feia sa bugada, que de tot de tot sabia fer. Bastava que li ensenyassin ses coses una vegada.
Feina, podeu creure-ho, no n'hi mancava; però lo que és menjar...ni pensar-hi!
Però vei-vos aquí que un dia en Pere se'n tengué d'anar a Vila, i abans de partir, com de costum, li recomanà a sa dona:
- Lletrudis, no despapis s'ampolla des fameliar, eh? Mira que tu no estàs avesada a governar-lo, i et podria fer alguna mala eixida.
- Vés-te'n tranquil i no tenguis por - li respongué ella.
Però ja sabeu com són, han set i seran sempre ses dones.
Na Lletrudis, encara que fos d'Eivissa, era, poc més poc mancos, com ses altres. I així que en Pere hagué girat s'esquena, li mancà temps per anar-se'n a estirar es tap de s'ampolla. Ella lo que volia era governar tota sola es fameliar, i no deixaria perdre s'avinentesa.
- Feina o menjar...!Feina o menjar...!
- Li demanà tot d'una es fameliar, amb uns bots i unes manotades per davant ella com no li havia vist fer mai.
Tota aporugada i no sabent quina feina donar-li, sols per llevar-se'l de davant li digué:
- Vés, arregla sa paret de tota sa hisenda. Però ben arreglada, eh?
I quan es fameliar li va haver estret, pensà:
- Sort que sa hisenda és grossa i sa paret està que cau de pertot. Així en tendrà per temps. Ell just pareix que ho sap, aquest mal esperit, que en Pere no hi és! Avui és un desfet de temps, i em fa més por que companyia!
Però encara tot just acabava de fer-se aquestes raons, que ja tornà a tenir es fameliar entre peus que cridava:
- Feina o menjar...! Feina o menjar...!
I feia uns bots que casi tocava as treginat, i obria una bocassa que talment esborronava, feia unes manotdes com si estàs de lo més nic, i es menjava tot quant trobava.
Hauríeu vist una dona regirada de ben de veres! No sabia si estrènyer a còrrer ni què havia de fer, fins que li vengué un acudit que li va fer veure el cel obert.
- Jas, feina! - li digué-. Agafa aquelles dos pells de moltó, una blanca i s'altra negra, que hi ha en aquell racó des porxo, i vés-te'n en es torrent a fer-les netes. I no tornis que no duguis sa blanca ben negra i sa negra ben blanca.
Quan tornà en Pere, i na Lletrudis li contà es desforo que havia tengut, l'home se n'anà a buscar es fameliar i se'l trobà a sa vorereta des torrent, renta que renta, tot enfeinat amb aquelles dos pells de moltó.
Se l'emportà cap a ca seua, el ficà dins s'ampolla i...podeu pensar ses bones tardes que li donà a na Lletrudis, per lo ben creguda que era!
Ara, que anau ben errats si us pensu que per això s'escalivà na Lletrudis.
An es poc temps , un dia que en Pere se n'anà as molí a moldre un parei de sacs de blat, li agafaren desitjos a na Lletrudis de veure si es fameliar era tan trempat per menjar com per fer feina.
Escaldà una gran ensegonada dins sa pastera de donar menjar en es porcs, hi fé una bona capolada de moniatos i encara hi afegí quatre o cinc ambostes de garroves. Llavonses se n'anà a s'ampolla i li llevà es tap.
- Feina o menjar...!Feina o menjar...! - demanà es fameliar, així que tengué es caparrotet fora.
-Jas, menja prou, d'una vegada! - li digué na Lletrudis, acostant-li sa pastera.
Però es veu que aquella menja no devia ser molt des seu gust, perquè no va fer més que ensumar-ho i es girà tot d'un cap a ella.
- Feina o menjar...! Feina o menjar...! -cridà amb tot la seva ànima- Però no menjar de porcs!I vénga bots i manotades. I quant més anava , més nic se posava, i es menjava tota quanta vianda trobava avinent.
Na Lletrudis, una mica regirada de veure aquell cuc tan estirolat, i na mica empipada que no volgués s'ensegonada, agafà sa granera, i així que el tengué propet , li etzibà granerada damunt es cap!
Al.lots meus! Ell li hauria valgut més caure de cul dins es foc!
Com una abeia groga es posà d'enverinat aquell fameliar. Li prengué sa granera de ses mans i la fé a bocins. Agafà sa pastera i la va rebatre porta enfora. I darrera amollà un parei de bramuls que aborronaven, i descomparagué.
No s'esperava tal cosa, na Lletrudis, i prengué un trastorn de mort. Llavonses estigué un bon temps cavilosa perquè no sabia com dir-ho a s'home quan arribàs. Vaja un desaforo!
- I ara, com li dic , an en Pere, que es fameliar m'ha fuit? - remugava ella- Es que si l'hi dic, m'escorxa! No tenc remei. Idòsa millor és no dir-li res i fer es desentès quan se'n temerà.
Tornà a tapar s'ampolla, i quan en Pere vengué la trobà fent es sopar com si res hagués passat.
L'endemà era dia de batre, i l'home destapà s'ampolla per endur-se'n es fameliar a s'era. Però es fameliar, què havia de sortir, si no hi era!
Ell no s'ho acabava de creure, i tapava i tornava a destapar. Convençut, a la fi, que no hi era, preguntà a sa dona:
- No desu ser cosa que n'hagis tornat a fer una?
- Just! -respongué ella- Em va bastar una vegada. De llavonses ençà, por tenc d'acostar-m'hi, an es banc gerrer.
- Idò , no ho entenc -digué en Pere- No sé com hagi pogut sortir ell tot sol.
- Què no veus que això son mals esperits? A lo millor torna quan mancos mos ho pensem-
- Déu ho faça! Si no, estam ben apanyats. Amb lo bé que ara mos anava...
Aquell dia, sense ajuda des fameliar, se'n feren un panxó de trebaiar; i per quan vengué sa nit, mal avesats com estaven, no tenien os damunt ells que els volgués bé. I el sendemà, i cada dia , lo mateix.
En Pere no es cansava de buscar es fameliar per tots es racons, i no se'n podia donar raó de com se les havia apanyat per fugir. Passven dies i més dies, i es fameliar no sortia, ni cuit ni cru. Fins que acabà per dir: trebai perdut! i ja no el va buscar més.
Es cap d'unes setmanes, un dia na Lletrudis se'n pujà a sa casa alta per treure un senaionet de faves, però quan el tengué ple, de cap de ses maneres el pogué aixecar d'en terra. Imirau que ho provà vegades!
- Veiam què serà això? - es digué ella mateixa -. Ara ho faré provar an en Pere, sense dir-li per què.
Però en Pere aixecà es senaionet, sense témer-se de res.
Un altre dia anà a treure una baldraqueta d'aigua de s'aljub. L'omplí com de costum. però quan va anar a aixecar-la d'en terra..., i per aqueixes! Just pareixia que estava clavada, i ja podia estirar, ja...Sort que as cap d'una miqueta vengué en Pere, que duia ses mules a beure, i l'aginyà perquè li portàs sa baldraqueta.
I en Pere l'aixecà com si res.
-Fosca, fosca! - pensà ella- . Això pareix cosa de males arts! Ja van dos vegades que m'aconteny lo mateix. Què serà això?
No estigué molt a sebre-ho. A sa tarda se n'anà a recoir una mica de roba que tenia estesa davall d'un garrover. La posà dins un cove, i quan anà a endur-se'l , no pogué amb ell per molt que hi va revalejar. I no era que no hi posàs tota l'ànima fent força i estirant una i una altra vegada.
Així la trobà en Pere. I ella li contà lo que li aqcontenyia amb es cove i lo que li havia acontès amb so senaió de faves i amb sa baldraqueta de s'aigua.
- Ja m'ho hauries d'haver dit abans! - li digué ell-. Saps què és això?
- No! - respongué na Lletrudis-. I tu, que ho saps?
- Ara ho veuràs....
S'acostà an es cove i digué:
- Què t'estimes més: feina o menjar?
- Menjar! -respongué sa veuarra des fameliar.
I tot d'una el veren present com seia damunt es caramull de sa roba, fent ses manotades de sempre i badant sa boca tot quant sabia.
Na Lletrudis es quedà com enlluernada. I en Pere li preguntà:
- Li prometeres menjar, alguna vegada?
- Sí! - respongué es fameliar tot d'una- I em donà llenya amb sa granera perquè no vaig voler moniatos, ni garroves, ni segó!
Aquí na Lletrudis, vent-se destapada, no tengué altre remei que contar-li s'eixida tal com havia acontès.
- Ja em pensava jo alguna cosa per s'estil...- digué en Pere-. Ell tot sol no podia haver sortit de dins s'ampolla. Però , lo que està fet està fet! Ara, si de bo en vols, dóna-li menjar, com li pertoca. Si no , cada dia estaràs en ses mateixes i et farà viure per ses parets.
Na Lletrudis cridà es fameliar i se l'endugué cap a ses cases. Li llescà un pa sencer, li posà una sobrassada i una botifarra damunt sa taula i li acostà un cistelló de xareques.
- Au, menja! - li digué- I si en vols més digue-ho.
Es Temps d'anar a coir un parei de tanys de raïm i tornar, taula i cistelló estaven ja buits.
Mentres es menjava es raïm, arribà en Pere, i asseguent-se as costat des fameliar li preguntà:
- I ara, et vols quedra amb naltros, o què?
- Em qued! Destapau s'ampolla!
I s'hi ficà dins, ell tot sol.De llavonses ençà, no va ser feina només que li donaren. Per lo poc, un dia cada setmana, li donaven menjar.
I na Lletruids, mái més tornà a gosar destapar s'ampolla.
I d'en Pere i na Lletrudis passa an es seus fiis, i néts , i besnéts, fins que, segons diuen, morí de vei.
Encara que això no es pot acabar de creure, perquè ja es sap que es esperits no es moren.
Però que cadascú s'ho prenga així com vulgui.
A sa celebració de Nadal, a Eivissa i a Formentera, hi ha un element carácterístic. A sa missa de mitjanit, ses Matines, quan s’ha llegit s’Evangeli, s’aixeca una esquadra de cantadors. Es qui porta es tambor i sa flaula es col.loca davant s’altar, de cara a sa gent. Dos cantadors que duen espasí i castanyoles, es posen un a cada banda, mirant-se. I canten ses “Caramelles de Nadal” (que res tenen a veure amb caramelles que es canten a altres comunitats autònomes). 
PALMA.- La Autoridad Portuaria de Balears (APB) ha informado al Consell Insular de Ibiza del hallazgo de un cañón y trozos de madera en las obras de dragado de la zona del Botafoc del puerto, donde se están construyendo los nuevos muelles.
Los clásicos de la literatura árabe citan con poético mimo un 'Valle del Arāk' en la cálida Arabia. Siempre verde, en suelos salados la espinosa planta es pasto favorito para esos 'barcos del desierto' que son los dromedarios nómadas.
